Tots hem escoltat "el passat no et deixa mai" doncs és veritat.
El que està fet, fet està! Però aquí no s'acava tot, després hi ha sentències, paraules, records... sobretot hi ha conseqüències.
He escoltat mil vegades la mateixa cançó, esperava que digués alguna cosa nova, però sempre les mateixes paraules m'adverteixen que gens canviarà si estic aquí asseguda amb un tros de pa en la mà. He volgut que el passat es quedarà tancat a una caixa, tenia l'esperança de no trobar la clau de la caixa forta dels records... sóc tan despistada que ho creia possible.
No vull desil·lusionar a ningú, però no és fàcil oblidar cap cosa i menys les coses dolentes, creiem que superem les coses i tan sols les hem aparcat. Jo vaig creure que havia tirat endavant, que havia aconseguit des del principi ser forta i racional, i no vaig entendre que no puc ser racional, que no puc ser forta si abans no m'he desmoralitzat, si abans no he plorat mil llàgrimes desconsolades, perquè sóc una persona, perquè tinc dret a sentir-me malament, a enutjar-me i que la gent em pregunti com estàs? tenim dret a ser escoltats i consolats. Ara, després de tres anys vull que em facin la pregunta, però la gent mal acostumada tan sols em dóna un cop en l'esquena.
El pasat no ens abandona, cada paraula, cada fet i cada moviment ens perseguirà fins l'últim moment. Però no deguem tindre por perquè al fi i al cap "som tot allò que hem fet fins ara".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada