Estàs allí, sentada, sense saber ven bé que es el que vas a rebre, quina va a ser la seguent història, imaginable? IMPOSSIBLE.
En dues hores tan contat històries tretes de pel.lícules de telecinc i antena3 on tot va mal, i cada vegada pitjor... però molt greu es que no siga una pel.lícula, sinó una vida, i que no tinguen (al pareixer) un bon final.
¿Quina serà la meua resposta, el meu gest, la meua expressió? Es tan important cada detall; fluid, deu ser fluid, però on trobo la fluidesa entre llàgrimes? Hem deixo portar, al fi i al cap, jo no sóc important, tan sols uns oïts... sóc sincera i deixe parlar al silenci. Acabo per deixar escapar só de tos seca, trenca el silenci i així se'm fa menys violent tornar a parlar. Ja m'he sumergit, però no trobo com eixir-ne.
No done paraules d'ànim, sonarien tan falses, tan 'complidores' de nou sóc sincera, la cosa no es fàcil, però ho dic de la manera més dolça que puc, que sé, de l'única forma que m'ix. Noto com el meu cor batega més fort, el sento a les mans quan li faig un abraç (un gest crec que molt humà).
Seguim avant, crec que el pas l'han fet per mi, ho agraeixo amb el to de veu i amb un somriure que descriu amabilitat. Vaig adonant-me d'eixides, les veig, estic eixint, estem eixint. La sensació que hem produeix veure com dú la davantera, com poc a poc son ells i no jo qui avança hem fa sentir-me inmensament orgullosa, i inevitablement faig un somriure d'orella a orella i córrec per possar-me al seu nivell. Per moments la conversa es més ràpida, les paraules eixen amb més facilitat. Son forts, hem fan forta, som forts.
Acabo el dia amb una sensació estranya, però hem sento be, veig per primera vegada q les coses no són fàcils però no m'importa pq entenc com enfrontar-les.
Acceptar-ho per poder treballar-ho... intens. Noto que serà intens, però m'agraden les coses intenses, ara les noto així i encara no sé res.
