Enteneu el mon? Jo no entenc la gent que viu al mon.
Quan naixem, tots ens fan monades, estan atents a nosaltres i ens miren cada instant perquè no ens passe res. Arriba un moment on les coses canvien, la guarderia, allí ens deixen sense la vigilància constant, sense tenir els ulls fixos paternals damunt de nosaltres, i allí a eixe lloc, tenim les nostres primeres rinyes per un joguet, el nostre primer trau, i a eixe lloc tan estrany per a nosaltres, ens ensenyen que els ulls que ens seguiran mirant seran el dels amics. Ara son ells, els que no apartaran els ulls de nosaltres, i encara que els amics aniran canviant al llarg de la nostra vida, seran els ulls de cada un d'ells els que ens vigilaran per a que no ens passe res, encara que ens pasaran coses.
Aquest punt, on els amics es converteixen en la nostra ma, siguen com siguen, sigam com sigam, ens fa pensar que tenim dret a descriure que es l'amistat. Però no tot es tan bonic com als comptes, i cadascú defineix amistat d'una manera diferent; i aquest es el problema.
dilluns, 30 de març del 2009
dijous, 26 de març del 2009
som tot allò que hem fet fins ara.
Tots hem escoltat "el passat no et deixa mai" doncs és veritat.
El que està fet, fet està! Però aquí no s'acava tot, després hi ha sentències, paraules, records... sobretot hi ha conseqüències.
He escoltat mil vegades la mateixa cançó, esperava que digués alguna cosa nova, però sempre les mateixes paraules m'adverteixen que gens canviarà si estic aquí asseguda amb un tros de pa en la mà. He volgut que el passat es quedarà tancat a una caixa, tenia l'esperança de no trobar la clau de la caixa forta dels records... sóc tan despistada que ho creia possible.
No vull desil·lusionar a ningú, però no és fàcil oblidar cap cosa i menys les coses dolentes, creiem que superem les coses i tan sols les hem aparcat. Jo vaig creure que havia tirat endavant, que havia aconseguit des del principi ser forta i racional, i no vaig entendre que no puc ser racional, que no puc ser forta si abans no m'he desmoralitzat, si abans no he plorat mil llàgrimes desconsolades, perquè sóc una persona, perquè tinc dret a sentir-me malament, a enutjar-me i que la gent em pregunti com estàs? tenim dret a ser escoltats i consolats. Ara, després de tres anys vull que em facin la pregunta, però la gent mal acostumada tan sols em dóna un cop en l'esquena.
El pasat no ens abandona, cada paraula, cada fet i cada moviment ens perseguirà fins l'últim moment. Però no deguem tindre por perquè al fi i al cap "som tot allò que hem fet fins ara".
El que està fet, fet està! Però aquí no s'acava tot, després hi ha sentències, paraules, records... sobretot hi ha conseqüències.
He escoltat mil vegades la mateixa cançó, esperava que digués alguna cosa nova, però sempre les mateixes paraules m'adverteixen que gens canviarà si estic aquí asseguda amb un tros de pa en la mà. He volgut que el passat es quedarà tancat a una caixa, tenia l'esperança de no trobar la clau de la caixa forta dels records... sóc tan despistada que ho creia possible.
No vull desil·lusionar a ningú, però no és fàcil oblidar cap cosa i menys les coses dolentes, creiem que superem les coses i tan sols les hem aparcat. Jo vaig creure que havia tirat endavant, que havia aconseguit des del principi ser forta i racional, i no vaig entendre que no puc ser racional, que no puc ser forta si abans no m'he desmoralitzat, si abans no he plorat mil llàgrimes desconsolades, perquè sóc una persona, perquè tinc dret a sentir-me malament, a enutjar-me i que la gent em pregunti com estàs? tenim dret a ser escoltats i consolats. Ara, després de tres anys vull que em facin la pregunta, però la gent mal acostumada tan sols em dóna un cop en l'esquena.
El pasat no ens abandona, cada paraula, cada fet i cada moviment ens perseguirà fins l'últim moment. Però no deguem tindre por perquè al fi i al cap "som tot allò que hem fet fins ara".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)