Enteneu el mon? Jo no entenc la gent que viu a ell

Enteneu el mon? Jo no entenc la gent que viu al mon.



Quan naixem, tots ens fan monades, estan atents a nosaltres i ens miren cada instant perquè no ens passe res. Arriba un moment on les coses canvien, la guarderia, allí ens deixen sense la vigilància constant, sense tenir els ulls fixos paternals damunt de nosaltres, i allí a eixe lloc, tenim les nostres primeres rinyes per un joguet, el nostre primer trau, i a eixe lloc tan estrany per a nosaltres, ens ensenyen que els ulls que ens seguiran mirant seran el dels amics. Ara son ells, els que no apartaran els ulls de nosaltres, i encara que els amics aniran canviant al llarg de la nostra vida, seran els ulls de cada un d'ells els que ens vigilaran per a que no ens passe res, encara que ens pasaran coses.



Aquest punt, on els amics es converteixen en la nostra ma, siguen com siguen, sigam com sigam, ens fa pensar que tenim dret a descriure que es l'amistat. Però no tot es tan bonic com als comptes, i cadascú defineix amistat d'una manera diferent; i aquest es el problema.

som tot allò que hem fet fins ara.

Tots hem escoltat "el passat no et deixa mai" doncs és veritat.

El que està fet, fet està! Però aquí no s'acava tot, després hi ha sentències, paraules, records... sobretot hi ha conseqüències.

He escoltat mil vegades la mateixa cançó, esperava que digués alguna cosa nova, però sempre les mateixes paraules m'adverteixen que gens canviarà si estic aquí asseguda amb un tros de pa en la mà. He volgut que el passat es quedarà tancat a una caixa, tenia l'esperança de no trobar la clau de la caixa forta dels records... sóc tan despistada que ho creia possible.

No vull desil·lusionar a ningú, però no és fàcil oblidar cap cosa i menys les coses dolentes, creiem que superem les coses i tan sols les hem aparcat. Jo vaig creure que havia tirat endavant, que havia aconseguit des del principi ser forta i racional, i no vaig entendre que no puc ser racional, que no puc ser forta si abans no m'he desmoralitzat, si abans no he plorat mil llàgrimes desconsolades, perquè sóc una persona, perquè tinc dret a sentir-me malament, a enutjar-me i que la gent em pregunti com estàs? tenim dret a ser escoltats i consolats. Ara, després de tres anys vull que em facin la pregunta, però la gent mal acostumada tan sols em dóna un cop en l'esquena.

El pasat no ens abandona, cada paraula, cada fet i cada moviment ens perseguirà fins l'últim moment. Però no deguem tindre por perquè al fi i al cap "som tot allò que hem fet fins ara".

Amigos.

Amigos como los colores, de todas formas y de todo tipo:
Los plastidecors, aquellos amigos del colegio, esos que siguen contigo hasta que pasas al instituto, algunos ahí se separan, pasas a la universidad y otros vuelven a separarse, al final cuando te fijas quedan pocos, o ya no hay ninguno.
Los “alpino”, esos amiguetes que vienen y van, se borran y al tiempo vuelven a colorear nuestras vidas, que siempre dejan su marca aunque los intentes borrar muy fuerte.Los fosforito, los colegas de fiesta con los que sales siempre a dar el cante, a esas borracheras, esas noches largas a veces interminables, con la confianza de saber que sois amigos, para subrayar un rato en concreto.
Los de moda, como esos bolígrafos de colores pastel con purpurina, aquellos que aparecen y están un tiempo, no duran, pero dejan su pequeña marca… esa etapa que recuerdas junto con los amigos “alpino” mientras tomáis unas cervezas.
Y como no, los permanentes, están siempre y nunca se marchan, aunque tengas olvidada la libreta donde escribiste hace mil años, cuando la abres la tinta no se ha corrido, sigue ahí, tal y como la dejaste… esperando a que vuelvas a escribir o a leer aquello que necesitabas.

Tan importantes y necesarios, llenan nuestra vida y nos hacen como somos, nos llenan de recuerdos, problemas, risas, un montón de lágrimas y muchos abrazos… Los amigos, que a veces nos fallan, nos desilusionan, y otras nos sorprenden y nos llenan de un sentimiento difícil de describir… a todos ellos que les debemos mil gracias.


Por las decepciones y las sorpresas! =)

Dolça introducció al caos.

Maneres de viure.... es una frase que ens descriu a nosaltres dos, diferents (com diria el meu amic: “diferents com una pinya i un ou”) cadascú amb la seua forma de veure les coses, amb el seu estil, les seus il·lusions... Que veu la vida de forma diferent i l’enfronta com pot. Així i tot nosaltres som amics, una pinya i un ou que intenten sobreviure a les circumstancies “porque en la calle codo a codo somos mucho más que dos”
Entre nosaltres ¿perquè no seguir un blog més? Pot ser, inclòs que diguem alguna cosa interessant.

Comencem